04 maig 2018
“El devantal”
La Nuri
Manzanares treballava en
una perruqueria. El seu marit, l’Enric,
tenia un negoci de lampisteria i instal·lacions.
Divendres, 19 de juny de 1987. Cinc de
la tarda. La Nuri
i l’Enric tenen dos fills: la
Sílvia té 12 anys, el Jordi, 9. Fa una setmana que el nen ha fet la
primera comunió. La Sílvia
li demana a la seva tieta, la
Mercè , la germana de la Nuri , que l’acompanyi a l’Hipercor, a l’avinguda
Meridiana de Barcelona. La nena vol comprar-se un banyador. Dilluns marxa de
colònies a Mallorca. El Jordi, el menut de la casa, demana a sa mare acompanyar
sa germana i la seva tieta a comprar el banyador per a la Sílvia. La Nuri li diu
que d’acord.
No els va tornar a veure mai més vius. Ni a la Sílvia , ni al Jordi -els
seus nens- ni a la seva germana. En l’atemptat d’Hipercor ETA va matar 21
persones. Tres d’elles eren família de la Nuri i de l’Enric. És així de bèstia. Així
de cru.
Fa 31 anys que la
Nuri i l’Enric viuen amb el dol. No es pot tenir empatia. El
dolor no ens deixa. És impossible imaginar la pena d’aquesta dona, del seu
marit, d’aquesta família. Ahir la Nuri ens va explicar que, 31 anys després,
l’Estat no els ha reconegut com a víctimes del terrorisme. Ni un polític els ha trucat en tres
dècades per saber com estaven. Ni d’aquí, ni d’allà ni de més enllà. A més, la
pensió que cobren l’Enric i la
Nuri (a l’Enric l’han operat tres cops d’un tumor al cap i la Nuri va tancar la perruqueria
perquè la pena no li permetria treballar) és per malaltia comuna, no per
atemptat terrorista, encara que les seves seqüeles són incapacitadores.
El Ministeri de l’Interior, convertit en
un fàbrica d’insensibilitat, diu que, com que no eren al lloc dels fets en risc
de morir, el que tenen no són seqüeles de l’atemptat. Quan hi van presentar un recurs van
tenir un problema: el van presentar fora de temps i, per tant, el Ministeri els
va dir que “ens sap greu però tampoc, elis, elis”.
No han cobrat ni un euro. Res. Des de fa 31 anys. L’Estat
no els considera víctimes del terrorisme d’ETA quan els han matat els dos fills
i una germana... Però en quin món vivim?! El primer deure
de la societat sempre és la justícia.
I una dada abusiva més: el cas és que l’Enric sí que va
arribar a cobrar tres mesos com a víctima. Però l’Estat hi va presentar un
recurs. Sí. Va recórrer que l’Enric, el pare de la Sílvia , de 12 anys, i del
Jordi, de 9, tots dos assassinats per ETA, hagués cobrat tres mesos. I va
guanyar l’Estat. L’Enric i la Nuri van haver de retornar
els tres mesos que els havien pagat.
Ahir ETA va anunciar, en una immensa notícia per a la
societat, la seva dissolució. Mentrestant, 31 anys després de l’atac més
sanguinari de la banda terrorista, una família a Catalunya intenta
sobreviure a un atemptat físic que se’ls va endur tota la il·lusió. I, a la
vegada, intenta sobreviure a una injustícia política intolerable que no els ha
permès que els declarin víctimes del terrorisme.
Una cosa asseguro: des d’aquests micròfons no
pararem fins que es faci justícia i es repari el dany moral que s’ha fet a
aquesta gent, a aquesta bona gent, a qui ETA els va matar la família. De
vegades no tenim prou força per encarar-nos amb la veritat però sempre hi ha
d’haver un moment en què comencem a protestar.
I ja sabem que la pau sense justícia és
tirania.
No hay comentarios:
Publicar un comentario